Sota el púlpit

Aquest bloc neix sota el signe de la sospita. Els membres de l’Església, clergues i laics, com els de qualsevol altre organització congregada entorn d’un credo, a l’hora de fer qualsevol manifestació en l’ambit públic i privat, es veuen sovint en la tessitura de ser fidels a les veritats a les que se suposa que s’adscriuen –a l’ortodòxia dominant- o bé a allò que els dicta la seva veu interior, la seva consciència, o més senzillament, el seu sentit comú.

Els catòlics que vivim sota el púlpit hem desenvolupat una mena d’instint de silenci que ens porta a callar cada cop que escoltem quelcom que topa amb el sentit comú. Sentim que tenim l’obligació de no desentonar. Ens fa por no saber defensar allò que pensem. Ens creiem que per ser un bon cristià basta tenir les opinions adequades, les que t’han ensenyat, i, a sobre, tenim el desig de ser fidels a l’església. En el fons, volem que la institució a la que pertanyem sigui forta, influent, i no volem contribuir a desprestigiar-la. Per aquests motius i d’altres, callem.

Com a màxim, anem a parlar un dia amb el capellà, que ens diu “que és normal que tinguem dubtes”, i nosaltres ens el creiem, sense atrevir-nos a replicar que no, que no és que tinguem dubtes, sinó que hem sentit o vist coses que només poden ser falses, i això ens fa sentir incòmodes. Si el capellà és una mica honest, reconeixerà que no és que ens manqui la fe o la raó, però ens demanarà que no comentem massa allò que hem vist o sentit, que els draps bruts es renten a casa.

Doncs bé: és hora que els que estem sota el púlpit comencem a parlar, que ens atrevim a fer sentir als altres el que només comentem, en veu baixa i a cau d’orella, al qui seu al costat nostre a missa.

La màquina de fer sermons

M’informen que hi ha 59.049 maneres diferents de combinar els sintagmes d’aquest quadre. Calculant que es triguen cinc segons per construir i dir una frase, hi ha sermó per 84 hores seguides.

Quan, vaig a una missa d’entre setmana i, de sota el púlpit veig que el capellà s’absté de fer el sermó, en dono gràcies a Déu (sembla que els diumenges no se’n pot prescindir). El silenci és infinitament més edificant que qualsevol frase extreta de la màquina.

El jurament antimodernista o el fracàs de l’església progre

Molts progres ens lamentem que les comunitats a les que pertanyem s’han anat quedant, des de fa ja molts anys, despoblades. Passa el temps i al final quedem els de sempre, sense que siguem capaços d’engrescar a més gent. Els capellans i religiosos es queixen d’estar sempre remenant les mateixes cireres, de trobar-se sempre amb les mateixes cares en cadascuna de les noves iniciatives que regulament promouen. Crec que es podria dir que molts capellans veterans es conformen amb la situació i se n’alegren, al final, de poder comptar amb la seva capelleta. Els joves, biològicament il·lusionats, intenten amb força picar la pedra de la indiferència generalitzada, a vegades amb propostes absolutament genials i creatives, a l’altura de les millors empreses de publicitat –vegeu sinó el portal tskv.cat. Però per desgràcia, acaben per convèncer només als convençuts, és a dir, als altres pastoralistes, i descobreixen, amb una sorpresa que voldria ser espontània, però que acaba sent un gest mecànic, que el joves que havien aconseguit d’atreure durant la secundària, fugen cap a nous horitzons tant aviat arriben a la facultat (nous horitzons: vet aquí una bonica frase per la màquina de predicar).

Al llarg de tot el procés, és clar, l’ull vago de l’enveja es desvia distretament cap a l’església carca, i comprova, amb una barreja indescriptible de sentiments, que tenen molta més gent jove, més guapa, més capaç, que tenen més força, més publicacions, més penetració a la societat, que surten més per la tele, que tenen més mitjans, que són més odiats pels no creients; en definitiva, que els va millor.

La diferència entre el cristià progre i el carca és ben clara, i si li pregunteu al primer, us la dispararà amb un convenciment difícil de trobar en totes les altres coses que predica: que el cristianisme ha de respectar la llibertat de consciència, que el cristià ha de tractar als altres com a adults, com a éssers racionals autònoms capaços de formar-se els seus valors i d’actuar en conseqüència, des de la llibertat (coletilla maquinera, per cert), que el cristianisme no ha d’imposar-se, sinó que arribarà a convèncer si se l’exposa amb senzillesa (mireu la màquina de fer sermons, de veritat) a una oïda receptiva.

Certament, aquesta és la diferència. Els progres es doten amb eines com la pre-evangelització, l’educació en valors i el cristianisme, un camí cap a la felicitat, mentre que els carques parlen de l’infern, del sacrifici fins la mortificació corporal per se i de l’esforç i de l’arribar a ser líders. El resultat: una batalla entre un grup de noies-guia amb raquetes de bàdminton contra un exèrcit de rudes soldats amb armes de destrucció massiva. I és que els carques van fer un dia un jurament antimodern i no l’han abandonat: no s’han obligat a sí mateixos a creure que la llibertat de consciència és sagrada; l’únic que consideren sagrat és la capacitat humana de sotmetre’s a la llei divina. No comparteixen la visió optimista dels progres de que l’home, si se’l tracta amb respecte, optarà espontàniament per la veritat; més aviat pensen al contrari, i així, creuen que el que s’espera d’ells com a cristians és que portin als homes cap al llindar del consentiment a Déu.

Per molt que ens repugnin les seves armes, potser haurem d’acabar per admetre que el seu objectiu està molt més ben definit, i que és en veritat més cristià que el nostre. Que l’home té autonomia per fer el que li doni la gana ja era cert en Adam. No és això el que s’ha de predicar.

El gran Orwell i el fracàs del cristianisme popular

El 1937 va sortir publicat a Anglaterra un llibre de George Orwell, que havia d’esdevenir amb el temps un escriptor reconegudíssim, i, per molts, entre els que m’incloc, un referent ètic d’una època absolutament turbulenta com el segle XX. El llibre en qüestió es titulava The Road to Wigan Pier [no està traduït al català o al castellà; seria “El camí cap al moll de Wigan”], i era un encàrrec de Victor Gollancz, el seu editor: Orwell havia d’anar al nord del país a visitar les ciutats del carbó, per escriure un llibre-reportatge (gènere recentment inaugurat en l’època i, possiblement, extingit avui en dia) sobre les condicions de vida dels miners.

Orwell va decidir que el llibre tindria dues parts. El reportatge pròpiament dit només ocupà finalment la primera. A la segona, Orwell va fer un seguit de reflexions sobre el moviment socialista a Anglaterra; en particular sobre perquè el socialisme no creixia més, malgrat que les condicions de crisi econòmica en les que es trobava el país, amb la consegüent polarització social, semblaven haver de conduir a una major difusió i arrelament d’aquesta ideologia.

La causa principal del fracàs del socialisme, segons Orwell, eren el mateixos socialistes. Ells havien estat incapaços de fer entendre el que pretenia el moviment, enterrant el missatge central “Socialism means justice and common decency ” (Complete Works V, 164) [“Socialisme vol dir justícia i respecte”-és gairebé impossible traduir bé “common decency”] sota immenses gavellades de tecnicismes marxians. Per començar a sortir de l’estancament, només calia fer entendre aquest missatge: “All that is needed is to hammer two facts home into the public consciousness. One, that the interests of all exploited people are the same; the other, that Socialism is compatible with common decency” (op. cit. 214) [“Només cal martellejar dos fets en la consciència pública. Un, que el interessos de tots els explotats són els mateixos; l’altre, que el socialisme és compatible amb la moralitat més elemental”- aquí la traducció és més ajustada, però més lletja].

Però la raó més interessant de les que Orwell dóna, sense que sigui la més important per ell, és aquesta:

“One sometimes gets the impression that the mere words ‘Socialism’ and ‘Communism’ draw towards them with magnetic force every fruit-juice drinker, nudist, sandal-wearer, sex-maniac, Quaker, ‘Nature Cure’ quack, pacifist and feminist in England” (op. cit. 161)

[“Un té la impressió que les simples paraules ‘Socialisme’ i ‘Comunisme’ atreuen amb una força magnètica a tots els bevedors de sucs de fruita, tots els nudistes, tots els que porten sandàlies enlloc de sabates, maníacs sexuals, Quàckers, sonats del naturisme, pacifistes i feministes d’Anglaterra”]

És a dir, que,

“Socialism, as now presented, is unattractive largely because it appears, at any rate from the outside, to be a plaything of crancks (...) But it is worth remembering that this is only so because the cranks, doctrinaries, etc., have been allowed to get there first; if the movement were invaded by better brains and more common decency, the objectionable types would cease to dominate it” (op. cit. 204-205)

[“El socialisme, tal com es presenta ara, no és atractiu bàsicament perquè sembla, al menys des des de fora, que és un entreteniment per sonats (...) Però val la pena recordar que això passa només perquè als sonats, als doctrinaris, etc, se’ls ha permès arribar-hi primer; si el moviment fos envaït per millors cervells i més persones de costums normals, els elements objectables deixaríen de dominar-lo.”]

Els lectors més avesats ja veuen per on van els meus trets. En efecte: si l’església catòlica catalana tingués un Orwell sota el púlpit, algú sense por a dir que el que pensa i que s’hagués pelat el cul a les catequesis i grups de fe de tota mena, escriuria quelcom així:

“Un té la impressió que les simples paraules ‘Fe cristiana’ i ‘grup de parròquia’ atreuen amb una força magnètica tots els poetes de segona fila, tots els que de petits eren marginats de classe, tots els que porten sandàlies enlloc de sabates, totes les verges i els que no es mengen una rosca, tots els pesats del ‘s’ha de ser alternatiu’, tots els neuròtics i totes les dones lletges de Barcelona”

És a dir, que:

“La Fe, tal com es presenta ara, no és atractiva bàsicament perquè sembla, almenys des de fora, que és un passatemps de sonats (...) Però val la pena recordar que això passa només perquè als sonats, doctrinaris, etc., se’ls ha permès arribar-hi primer; si el moviment fos envaït per millors cervells i més persones de costums normals, els elements objectables deixaríen de dominar-lo”.

Sé que se m’objectarà que què sigui un sonat (entre els jesuïtes hi ha una paraula de grup per aquest tipus de persona: “un internacional”, se’n diu) o que què sigui un element objectable, o una persona de costums normals, són tot conceptes molt relatius. Orwell jutjava des de la “common decency”, la moralitat de l’home corrent; jo dic que aquest instint moral és base suficient pel judici negatiu sobre alguns cristians. També se’m voldrà refutar dient que els veritables destinataris de l’evangeli són justament els senzills i humils de cor; però per mi, dir això, és oblidar que humilitat no vol dir (sempre) idiotesa. Jo només dic que les parròquies i comunitats cristianes necessiten millors cervells i més persones normals, i que els sonats hauríen de deixar de ser l’element dominant. Potser així el cristianisme deixaria de ser tant poc atractiu i podria aspirar a créixer.